HORTA

La primera referència a Horta és del 965, quan s’esmenta la vall d’Horta en una donació de terres a l’església de Sant Miquel de Barcelona. Entre les famílies que tingueren propietats importants al terme, relacionades amb la noblesa militar i l’Església, hi ha referències a la família Horta des del 1034. Aquesta família va promoure la parròquia de Sant Joan d’Horta, de la que ja es té notícia l’any 1095.

El creixement del nucli de població entre el segle XVI i principis del segle XX està molt lligat a l’existència de grans quantitats d’aigua a la zona, que va fer possible la instal·lació de nombroses bugaderies, fins al punt que a principis del XX s’hi rentava roba procedent de tot Barcelona. La prosperitat es va accentuar amb l’arribada del tramvia a partir de 1901.

Actualment el barri manté l’estructura del nucli antic entorn de la Plaça Eivissa, i té un eixample residencial d’edificacions aïllades unifamiliars i plurifamiliars.

Un element patrimonial molt destacat d’Horta és el Parc del Laberint, que acull el jardí més antic de tots els que es conserven a Barcelona. Començat el 1794 dins d’una finca dels marquesos d’Alfarràs, és un magnífic exponent dels jardins neoclàssics del segle XVIII. Va ser adquirit per l’Ajuntament el 1967 i obert com a parc ciutadà el 1970. Han estat necessàries successives restauracions posteriors per mantenir en les condicions adequades el delicat laberint vegetal i la resta d’ornamentacions i jocs d’aigua.

Altres edificacions remarcables són el velòdrom construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 i, d’altra banda, la masia de Can Cortada, amb orígens al segle XI i reformes del XVI i del XVIII.

EL TERRITORI I ELS BARRIS

La història de l’actual districte d’Horta- Guinardó comença a l’antiga vall d’Horta, coneguda ara com a vall d’Hebron, que és on es va desenvolupar el municipi del mateix nom abans d’agregar-se a Barcelona l’any 1904. Aquest origen marca encara amb força la realitat del districte i així ho reflecteix la seva divisió en onze barris, tot seguint criteris històrics. Al nord, sota Collserola, hi ha els nuclis que formen actualment la vall, com ara Sant Genís dels Agudells, Montbau, la Vall d’Hebron, la Teixonera, la Clota, el Carmel, la Font d’en Fargues i el casc antic d’Horta, que inclou el veïnat de la Font del Gos, un conjunt d’habitatges amb 500 residents que hi ha dins el parc natural de Collserola.

A la part baixa del districte, per sota la carena del Carmel i del turó de la Rovira, hi ha els barris del Guinardó (el que aplega més habitants dins de tota aquesta unitat territorial, amb més de 36.000 veïns), el Baix Guinardó i dues importants zones verdes (el parc de les Aigües i els jardins Príncep de Girona), i Can Baró.

HISTÒRIA D’UNA VALL

A l’hora de fer una història del districte d’Horta-Guinardó, hi ha una zona que destaca per la seva importància: es tracta d’Horta, únic dels actuals barris del districte que havia estat municipi independent. Aquest fet li dóna una caràcter històric especial. Cal tenir en compte, però, que en parlar d’Horta històricament no s’està parlant de l’actual barri, sinó que es fa referència a la Vall d’Horta, on s’hi va desenvolupar el municipi d’aquest mateix nom i que és el que avui coneixem per Vall d’Hebron i que inclou barris com Horta, Montbau, Sant Genís, Vall d’Hebrón, La Clota, la Font del Gos, el Carmel i la Taxonera.

LA SITUACIÓ D’HORTA

L’antic municipi d’Horta, al nord de la ciutat de Barcelona, tenia al moment de la seva annexió a la Ciutat Comtal, el primer de gener de 1904, un perímetre molt vast i limitava amb els municipis, també independents, de Sant Gervasi de Cassoles (sud-oest), Gràcia (sud i sud-est), Sant Andreu de Palomar (est), ara agregats a Barcelona, i amb els de Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès (nord).

El territori és centrat per una àmplia vall, la vall d’Horta, i tancat a banda i banda d’aquesta per puigs i turons; al vessant septentrional hi ha els vessants de la serra de Collserola, des de Coll Serola (que dóna nom a la serra) a llevant, fins al turó de les Roquetes (305 metres) a ponent,passant pel turó de Sant Genís (amb l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina), els turons de Magarola i de Valldaura (422 metres), i el coll de la Ventosa a l’altre vessant de la vall, el turó de la Creueta del Coll o d’en Falcó (249 metres), el turó del Carmel (267 metres), separats pel coll de Font-rúbia (antic nom del santuari del Coll), el turó de la Rovira (261 metres), amb la font d’en Fargas, muntanyes que han rebut el nom de conjunt de la Muntanya Pelada, i més al nordest el turó de la Peira (133 metres) o de Montadell, que forní les pedres dels antics casals. Aquests turons fins fa pocs segles eren plens d’arbres i de frondosa vegetació, amb caça abundant, però l’acció de l’home els ha despullats fins a convertir-los en terrenys urbanitzats envaïts pels habitatges o zones quasi ermes.

Les abundoses torrenteres van a parar a la riera dels Agudells (que per Vallcarca i el Putget es continua pel torrent de l’Olla de Gràcia) o la riera d’Horta, que després de rebre els torrents de Valldaura, de Duran i dels Agudells, continua per terres de Sant Andreu de Palomar i fins a la mar. Aquestes torrenteres que alimenten la vall d’Horta davallen dels vessants de la serra de Collserola i de la Muntanya Pelada.

L’antic terme d’Horta tingué inicialment dos centres de poblament, el de la parròquia rural de Sant Genís dels Agudells, consagrada ja el 931 (segons Carreras i Candi una de les més petites i pobres del territori de Barcelona), situada als vessants de la serra de Collserola (sector dit la serra dels Agudells), i la seva sufragània de Sant Joan d’Horta, al fons de la vall, esmentada des del 1095 i que al llarg del segle XIX havia de prendre -per la molt superior expansió demogràfica i urbana- la capitalitat eclesiàstica i municipal a Sant Genís. Descriurem primer la història i l’evolució del nucli d’Horta, amb els sectors de la Clota, la Font d’en Fargas i la Font del Gos, després els de Sant Genís dels Agudells, Vallcarca i els Penitents, Montbau, el Parc de la Vall d’Hebron, el Carmel, el Coll i la Taxonera, que són els barris o veïnats que s’han anat formant al llarg del temps dins l’antic terme municipal i que avui formen un continu urbà amb la resta de la ciutat.

LES FAMÍLIES

Famílies importants s’hi establiren des del segle XIV, com els Vallseca, que foren sovint membres del Consell de Cent de Barcelona (com els Horta) i que donaren homes il·lustres, com el jurista i polític Guillem Valseca (mort després del 1412), conseller en cap i ambaixador dels reis; s’establiren a la Torre Sobirana (abans de Pere Marí), el futur Laberint, propietat que passà als Desvalls. També bastiren casa a Horta els Llull, amos d’una gran part de la Vilanova de la Mar, amb palau al Born; els Llobet, amb palau al carrer de Montcada, els Sapila, els Sitges, els Cervià, els Sabastida, els Mariner, família d’una gran prestigi sòciopolitic.

Després del decret de Nova Planta foren regulats els nous municipis de l’administració borbònica i Horta restà sotmés al municipi de Sant Genís dels Agudells, però el creixement del nucli d’Horta féu ja al mateix segle XVIII que la casa consistorial s’aixequés (1768) a la plaça de Santes Creus d’Horta, refeta el 1896.

L’escut municipal fins a la primera meitat del XIX portava el nom de Sant Genís dels Agudells d’Horta i els tres ocells propis de Sant Genís, però després ja perdé el nom i les armes. El 1888 Horta tenia els districtes de Vallcarca, els Penitents, Sant Genís dels Agudells i el Coll, i el 1903, quan fou annexionat, comprenia, a més d’Horta, els barris de la Clota, el Coll, Vallcarca, Sant Genís i els Penitents.

El segle XVIII representà una recuperació econòmica general al país que incidi especialment a Barcelona i als pobles de les rodalies. Horta tenia dins el seu terme municipal un ampli poblament dispers entre camps i vinyes i les masies feien costat a les cases de nobles i fabricants.

Entre les activitats econòmiques, a part de les tradicionals agropecuàries, que donaren una nova vitalitat al barri, la més característica fou la de les bugaderes, les dones que es dedicaven a rentar la roba de la gent de Barcelona, amb les quals anava lligada tota una indústria relacionada amb la roba i l’aigua. La indústria de la pell estigué representada per l’Adoberia de Barcelona de l’empresa Deu i Companyia (1789), instal·lada a Can Fontaner, antiga casa d’esbarjo, i altres adoberies, i també hi hagué fàbriques de midó.

Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, i hi havia a més 36 colliters, 320 jornalers, 5 artesans, 2 metges, 2 cirurgians, 1 apotecari, 16 menestrals (2 mestres d’obres, 2 fusters, 2 mestres de carros, 2 manyans, 2 espardenyers, 3 teixidors, un sastre, un sabater i un barber). O sigui que l’activitat de bugaderes i pellaires fou la predonimant fins a l’inici del segle XX, i de la pell derivaren sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Però Horta no fou mai un poble industrial, sinó agricola, i avui l’economia de la població gira al voltant del petit botiguer, professions liberals, administratius, directius i tècnics i, sobretot, constitueix un barri dormitori de tipus semiresidencial.

BUGADERES I PALETES

En els esdeveniments de tipus polític i social de la història contemporània del barri, podem destacar la repercussió dels fets de la Setmana Tràgica del 1909, quan els revoltats es replegaren vers Sant Andreu i Horta i cremaren el convent de les dominicanes i la vella església de Sant Joan. L’ambient dels anys vint fou molt tens i tingué rellevància la Societat de Paletes d’Horta, de caire esquerrà i anarquista (els paletes d’Horta gaudien d’anomenada a tot el Pla de Barcelona). Després dels anys foscs de la Dictadura, quan foren clausurats el Centre Català i altres grups i partits polítics, la República aportà una revifalla, reflectida en publicacions com La Vall d’Horta, El boletín o La Peira. El caràcter residencial féu que la població presentés durant la Guerra Civil una relativa normalitat (els primers incidents tingueren lloc als carrers de Fulton i d’Horta, a causa de la FAI, que ocupava la masia de Can Querol) i la postguerra fou igualment tranquil·la fins a la gran onada immigratòria dels anys 1950-60, que comportà unes grans transformacions sociològiques.

El nucli urbà de la població d’Horta es formà a partir del segle XVI a l’entorn de la Plaça Major, avui de Santes Creus,on s’agrupaven els jornalers per repartir-se en la subhasta de la borsa de treball. El moment de l’expansió de la segona meitat del segle XIX, quan aconsegui la independència municipal, es féu al llarg del Carrer Major, i augmentà amb la instal·lació de les colònies d’estiueig (la primera a la Rambla Cortada, avui de Campoamor) i la construcció de noves torres a partir de l’epidèmia de febre groga del 1870, que convertiren la població en nucli residencial de la petita burgesia barcelonina.

Del 1845 al començament del segle la població passà de 1.855 habitants a 6.035 habitants i molts propietaris de masies i terres vengueren les propietats com a solars per a la construcció. Després del 1904 s’empedrà el Carrer Major (des de la riera del carrer de Castelló) i s’urbanitzà la plaça Eivissa, que ha desplaçat la de Santes Creus com a centre urbà. Els carrers més característics de la part antiga són la Rambla de Cortada, el carrer de Feliu i Codina, de Salses, de Canigó, dels Mestre Dalmau. La substitució de les cases de planta baixa per blocs de pisos ha representat, a més de la pèrdua del caràcter tradicional, una densitat demogràfica que ha fet insuficients els equipaments.

L’església parroquial de Sant Joan d’Horta tingué el primitiu emplaçament al costat de Can Cortada (resta el nom de carrer de l’Església), al nord del centre del nucli urbà (cremada el darrer dia de la Setmana Tràgica, es conservà fins ben entrat el segle). El 1905 el cardenal Casañas beneí la col·locació de la primera pedra d’un nou temple a l’indret actual, més cèntric, que s’inaugurà en part el 1911 i s’acabà el 1917. Incendiat i devastat el juliol de 1936, fou totalment reconstruït a la postguerra en un neogòtic modernitzant i no aconseguí l’aspecte definitiu fins al 1980, quan fou inaugurada la portalada i el timpà de la façana, obra del pintor J. Torras i Viver, que també decorà l’interior.

URBANISME

A part les torres modernistes que resten, les millors al carrer de Campoamor, tenen un gran interès les antigues masies, unes 45, algunes de pagès i altres de nobles i gent adinerada, de les quals en resten unes 10.

Can Cortada, al final del carrer de Campoamor, és una vella construcció medieval, antiga torre fortificada que correspon a la fundada per la família Horta, els propietaris de la qual, els Oriola Cortada, comtes de la Vall de Merlès, tenien el patronat de l’església de Sant Joan; conserva finestrals gòtics d’époques diferents; en el seu subsòl han aparegut restes d’una vil·la romana. Can Querol, al passeig de Maragall, prop dels carrers de Petrarca i de Sant Alexandre, és un edifici del segle XVIII de planta quadrada amb bonics esgrafiats, reformat i ampliat, que estatja la residència d’ancians de la Fundació Valldejuli. Can Fargas, al carrer de Frederic Rahola, prop del passeig de Maragall i del carrer de Peris Mencheta, és esmentada ja el 1300 i és propietat dels Fargas de Casanoves des del 1734; és un notable edifici amb una àmplia galeria i grans contraforts, voltat de pins, Can Mariner és el carrer d’Horta cantonada amb el del Vent, restaurada el 1950, és una de les masies més grans i ben conservades. També cal citar Ca N’Andalet, seu del centre territorial de Barcelona Activa a Horta-Guinardó, a la Clota; Can Carabassa, edifici neoclàssic seu del col·legi SAFA; Can Masdéu, Can Notari, Ca la Sínia, Can Papanaps, Can Travi Vell, Can Travi Nou, Can Santgenís…

Els Jardins del Laberint formen un notable conjunt, actualment de propietat del municipi de Barcelona, al voltant d’una antiga mansió dels Vallseca i després dels Roger, que passà al segle XVIII als Desvalls, marquesos del Poal i de Llupià i després d’Alfarràs (resten vestigis de l’antiga Torre Sobirana darrere el palau construït al segle passat, amb façana neomusulmana); els jardins foren creats a partir del 1793 per Joan Antoni Desvalls i d’Ardena (que fou un destacat matemàtic i científic) amb l’ajuda del mestre d’obres Andreu Valls i segons plans de l’enginyer italià Domenico Bagutti; el cercle de xiprers i les conduccions d’aigua són del 1797-99 i fou decorat amb escultures, un templet i balustres. Els jardins es troben situats al passeig de la Vall d’Hebron, al nord de l’antic poble (passeig que ressegueix l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, oberta el 1869), al peu de Collserola, entre les Llars Mundet i l’accés a Can Papanaps. Actualment són un jardí-museu i en una part de l’edifici hi ha oficines de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins

També prop de les Llars Mundet hi ha el Palau de les Heures (o Can Gallart), residència amb quatre torres rodones coronades per pics cònics, a l’estil dels châteaux francesos, construït en 1895-98 segons plans d’A Font i Carreras per al navilier Gallart, que contenia un esplèndid mobiliari i notables obres d’art; actualment és propietat de la Diputació de Barcelona i constitueix un annex de les Llars Mundet. Acull la Fundació Bosch i Gimpera.

La Torre de la Granja Vella, que havia pertangut a Joan Sabastida (segle XV), passà a propietat dels jerònims de la Vall d’Hebron i, després de la desamortització, passà al banquer Lluis Martí i Codolar, que hi establí una granja agrícola, jardins i parcs i fins i tot un zoològic (nucli inicial del Zoo de Barcelona); Don Bosco la visità el 1885 i fou cedida poc després als salesians.

LES ENTITATS

Entre les entitats de tipus cultural i associatiu que han centrat la vida del barri, esmentem en primer lloc el Centre Parroquial dels Lluïsos, fundat el 1866 a Cal Xicus (carrer Baix d’en Mariner) per mossén Lluís Cantarella, que ha esdevingut un dels centres més actius, amb seccions d’excursionisme, fotografia, biblioteca, centre literari i teatral. Dels organismes filials en destaquen l’Esbart d’Horta fundat per J.M. Castells i Andilla, i els Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, nascut sota la iniciativa de Josep Montanyès el 1964, que ha tingut ressò a tot el país. L’Ateneu fou fundat el 1868 amb el nom de Círcol Hortenc i compta amb biblioteca, secció d’escacs, sala d’ativitats artístiques etc. La Vanguàrdia Obrera, fundada el 1894 per a pujar el nivell cultural dels seus associats, formà part del moviment cooperatiu català a través de la Federació de Cooperatives de Consum i altres entitas; en depenguerem escoles, seccions de música, esports, etc.

El Foment és una entitat molt arrelada a Horta; fou fundada el 1887 com a continuació de la Societat Casino Familiar de la plaça de Santes Creus i el 1917 amb el nom de Foment Hortenc s’instal.là al local del carrer Alt d’en Mariner (edifici de Pere Serra i Pau); destruït pel foc el 1946, es reconstruí el 1948 i té sala de reunions, conferències i exposicions i disposa d’una biblioteca; en depenen un bon grup de teatre.

Altres entitats es dediquen més intensament a l’esport, com el Club de Tennis Horta (del 1912), en terrenys de l’església vella, la Unió Atlètica Horta, la Unió Esportiva d’Horta, la Unió Excursionista d’Horta, que alhora també compleixen una funció de tipus cívic i cultural.

Entre els centres assistencials, molt nombrosos a Horta i que depassen completament l’àmbit del barri, citem primer la Institució o Patronat Ribas, asil d’orfes fundat per Lluís Ribas i Regordosa, edifici de l’arquitecte Enric Sagnier, voltat de jardins, avui institut de formació professional i de batxillerat; entre les Heures i el Laberint hi ha el gran complex assitencial centrat per les Llars Anna Gironella de Mundet, que ha recollit moltes de les instal·lacions de la casa de Caritat de Barcelona; ja el 1915 la Diputació de Barcelona instal·là, gràcies al suport econòmic de la Fundació Albà (instituïda per Miguel Albà i Andreu), un centre hospitalari d’aquest nom, a l’antiga Torre dels Frares i un edifici bastit per F.de P. Villar i Carmona (acabat per B.Bassegoda); la donació d’Artur Mundet i Carbó (1954) impulsà la Diputació de Barcelona a bastir aquest conjunt assitencial, a partir d’un edifici inacabat del 1927 i nous pavellons, obra de l’arquitecte Manuel Baldrich, per a residència de vells i també escoles i centres de reeducació d’infants; els edificis són ornats amb obres de bons pintors i escultors (Subirachs, Clarà, E.Serra, Tharrats, Guinovart, etc.); l’Hospital de Sant Rafael, especialitzat en infants, es troba damunt el passeig el passeig de la Vall d’Hebron (fins al 1967 a les Corts); al seu costat hi ha la gran Ciutat Sanitària de la Vall d’Hebron, amb un conjunt de 2.300 llits i ambulatori, una de les més grans i ben equipades de l’Estat. Prop, al sector de Can Papanaps, hi ha l’Institut Municipal de Psiquiatria, bastit a partir del 1971.

En el camp de l’ensenyament, Horta té una bona tradició que arrenca de la labor d’un mestre prestigiós, Francesc Comerma i Bachs, mestre al comú i autor de llibres pedagògics, com Espigues i roselles (1875) i Llibre de la infantesa (1879), i de la labor d’algunes escoles laiques, com les escoles de la cooperativa La Vanguàrdia Obrera, renovades, que es van mantenir fins al 1975. De les estatals s’ha de destacar l’Escola Unitària fundada el 1906 i queera situada a l’edifici de l’antic ajuntament d’Horta a la plaça Santes Creus, avui en dia, Centre de Serveis Socials. Fou interessant l’escola que funcionarà durant la Guerra Civil a Can Glòria, aquesta Escola Productiva, on els mateixos alumnes explotaven i comercialitzaven terres de conreu. Entre les confessionals, es destaca l’Escola Parroquial creada el 1904 per M.Bundó i Vidal, de sensibilitat molt catalana i arrelada al poble, que passà el 1912 als germans de la Doctrina Cristiana (Escoles La Salle-Horta). El col.legi de les dominicanes de l’Anunciata, creat el 1878, té també una bona tradició (fou visitat per Maria Montessori). El 1913 s’inaugurà l’École Ménagère, primera escola de la llar a l’Estat espanyol.

ARTS I LLETRES

Horta-Guinardó ha tingut al llarg dels temps un bon nombre de personalitats de la vida artística i cultural que hi han estat vinculades. Entre d’altres es poden citar Santiago Rusiñol, que visqué a Can Cortada, Miquel Utrillo, Rafael Llimona i Benet, Josep Serra i Llimona. Charles Collet i la seva muller Ninon Collet, ceramista i pintora, i la seva filla, la pintora Claude Collet. El ceramista Jordi Aguadé i Clos. Josep Pinós, Xavier Valls i Subirà, les il.lustradores Carme Solé i Vendrell i Roser Capdevila i Valls. Escriptors com Joan Brossa, recentment desaparegut, Juan Marsé, Pep Albanell, Joaquim Carbó, Màrius Serra, Mercé i Montserrat Canela, Anton Carrera, Manuel Cruells, Desideri Díez, Teresa Duran, Feliu Formosa, Josep Maria Illa, Joan Josep Isern, José Luis Martín, Víctor Mora, Jordina Nadal, Marta Pessarrodona o Estanislau Torres. Músics com Eulógio Dávalos o Tomás Gil Membrado i artistes com Joan Mateos, Pere Munné, Marisa Ordoñez, la familia Palmero… Personatges dels quals es parla ampliament en el llibre publicat aquest mateix any 1999 pel Districte d’Horta-Guinardó en col.laboració amb Publicacions Municipals amb el títol Art i lletres a Horta-Guinardó.

· Font: Ajuntament de Barcelona

· Galeria d’Horta: Fotos